L’autèntic esportista

“L’esport és molt més que pòdiums i medalles; són altres els valors que estan en joc i que no podem ignorar”

“La seva fortalesa  anímica (dels esportistes) mereix el nostre reconeixement, com deia Sèneca, les coses no són difícils per si mateixes sinó perquè no ens hi atrevim.”

 

El magnífic Jurament de l’esportista de Special Olympics diu així: «Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l’intent». Molts han oblidat que en l’esport “l’important és participar”, uns mots pronunciats per primer cop pel bisbe Ethelbert Talbot en les vigílies dels Jocs Olímpics a Londres (1908) i que Pierre de Coubertin va popularitzar i immortalitzar. Es tracta d’una lluita que no s’esgota en el terreny esportiu, sinó que prossegueix en la nostra vida quotidiana. Malauradament hem deixat de banda aquesta filosofia esportiva en què el més essencial és participar: guanyar ha de ser, sobretot d’un punt de vista educatiu, quelcom secundari. En darrer terme, seria bo que aquest missatge fos observat per pares, mares, mestres, entrenadors, espectadors i els mateixos infants i adolescents, que ‒al marge de resultats i classificacions‒ haurien de veure en l’esport una bona eina formativa.

 

Resulta palès que la finalitat de guanyar pot convertir en molt desitjable la possibilitat d’incomplir les regles. Vivim en un món aclaparat per una mentalitat resultadista que cristal·litza en l’esport d’alta competició. L’obsessió pel rendiment i la productivitat comporta enlairar els rècords i els triomfadors en un model esportiu basat en criteris quantitatius. Malauradament, la divisa citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort) ‒creada pel pare dominicà Henri Didon‒ ha abandonat el seu original sentit pedagògic de superació personal. L’esport és molt més que pòdiums i medalles; són altres els valors que estan en joc i que no podem ignorar. Cal aconseguir que amb la praxi esportiva els infants puguin gaudir i créixer com a persones. L’esport ens hauria d’ensenyar a saber perdre, a caure derrotats i a acceptar els propis límits. Més important que guanyar o perdre és la manera com hem jugat, que la victòria sigui més interna que externa. Com va afirmar John Wooden: «L’èxit és pau mental, que és el resultat directe de la satisfacció pròpia de saber que et vas esforçar en fer el millor del que eres capaç».

 

Cal aprendre a fer compatibles la lluita i el desig de victòria amb el respecte i la convivència amb els altres. És evident que tots els esportistes lluiten per una medalla, que el seu objectiu ha de ser evitar la derrota. És impossible competir veritablement sense aspirar amb totes les nostres forces a la victòria. José María Cagigal sostenia que una cosa és el desig de victòria, inherent a tota competició esportiva, i una altra la voluntat de guanyar per damunt de tota consideració moral. Citem a aquest humanista esportiu: «El simple «participacionismo» sin afán de victoria, del que tanto se ha abusado últimamente, es contrario a la superación y desafío propios del deporte. Sería una especie de “pasotismo”. Y la actitud deportiva es diametralmente opuesta al pasotismo. “Saber perder” es humanamente enriquecedor cuando se ha aspirado intensamente a ganar; si no se aspiraba a la victoria, aceptar la derrota no tiene valor». Hem de lluitar per la puresa de la victòria però si finalment arriba la derrota, caldrà subratllar que el més important és haver participat. Es tracta de perseguir intensament el triomf tot assumint la derrota com una font d’aprenentatge. El fracàs no radica en ser derrotats sinó en renunciar a lluitar, recordant a Bertold Brecht: «Qui lluita pot perdrequi no lluita ja ha perdut».

 

Comptat i debatut, en el tarannà esportista hi trobarem una qualitat moral tan rellevant com la valentia. El coratge és un valor estretament relacionat amb el sacrifici, la paciència i la constància. Mentre que qualsevol esport és una lluita que exigeix un esforç perseverant, la covardia és impròpia d’un bon esportista. De fet, tot sovint els esportistes susciten admiració pel fet d’enfrontar-se a molts perills. Així per exemple, la portera d’handbol que s’exposa que la pilota li impacti al seu rostre, el davanter que malda per superar els defenses amb la pilota controlada, la basquetbolista que no es deixa intimidar per les rivals. En l’esport –així com en la vida– ens caldrà el coratge per tal de guanyar de manera noble i meritòria. Amb tot, la persona valenta no deixa de sentir por a fracassar, és conscient que podria no assolir els seus objectius. Però citant a Shakespeare, els valents sucumbeixen a la mort només un cop i els covards constantment. Una vegada i una altra els autèntics esportistes ens envien un missatge encoratjador. La seva fortalesa anímica mereix el nostre reconeixement, com deia Sèneca, les coses no són difícils per si mateixes sinó perquè no ens hi atrevim.

 

Guillem Turró Ortega

Professor de la FPCEE Blanquerna-Universitat Ramon Llull

 

Compartir:

Més publicacions

Xarxes